XarxaAsia

Comencem el 2008 amb una altra review, però d’un llibre d’economia: NOTHING IS SACRED, DE ROBERT J. BARRO, una lectura amena i provocadora:

Robert Barro el podem qualificar d’economista liberal, que intenta mostrar sempre la racionalitat econòmica (del mercat) en front de la política (govern), apostant per la reducció de la intervenció del govern en l’esfera econòmica (reducció de taxes, de la despesa pública, control de la inflació, unions monetaries (o dolarització), lliure comerç, no a les lleis anti-monopoli, etc.). Des del seu despatx de professor a Harvard ha participat en nombroses investigacions entre les que destaquen pel seu impacte les publicacions sobre les expectatives racionals en la política monetària, la reformulació de l’índex de misèria d’Okun i, ja als 90s, els estudis sobre creixement econòmic. En aquest últim apartat hem de mencionar Economic Growth (1995), escrit conjuntament amb Xavier Sala-i-Martín i, com aquest, pot ser considerat un economista intel·ligent i molt provocador.

En aquest sentit, i tenint en compte el llibre que ens ocupa, Barro aborda un àmpli aspectre de temes i assumpcions socials des d’una perspectiva obertament provocadora (d’aquí el títol del llibre, Nothing is Sacred) que arriben sovint a conclusions sorprenents tot utilitzant la racionalitat econòmica.

Sens dubte aquest posicionament i actitud és necessari en l’àmbit acadèmic i pot tenir un gran ressò mediàtic la qual cosa en permet dir que la influència de Barro, ha sigut sempre més indirecta (conferències, articles de premsa, etc.) que no pas d’assessorament directa al govern. És en aquest sentit que crec que cal entendre la publicació de Nothing is Sacred, un compendi de diferents articles de diferent llargada, profunditat i temes, escrit de forma molt amena i poc tècnica (escasses cites bibliogràfiques, termes econòmics ben explicats) l’objectiu del qual és fer arribar a un àmpli nombre de lectors tot un seguit de raonaments interessants sobre polítiques econòmiques i socials. És per això que es molt complicat fer un resum d’aquest llibre i potser més interessant serà fer un resum crític i abordar algunes de les seves principals argumentacions complementant-les amb altres fonts i autors.

La lectura de Nothing is Sacred m’ha fet pensar amb el llibre de Levitt i Dubner “Economia freaky”, que fins i tot coincideix en l’estudi d’alguns casos amb el de Barro, però que no té estudis macroeconòmics seriosos. Per altra banda el llibre d’Stiglitz abordar també alguns dels temes macroeconòmics de Barro (Rússia, FMI, Crisis asiàtica). Finalment també el llibre d’Estefanía ens pot ajudar a donar una visió diferent d’algunes de les argumentacions que Barro dona per sentades, en aquest sentit, especialment adequada em sembla la reflexió que obre el seu llibre “La Cara Oculta de la Prosperidad” sobre el paper de l’economía per explicar fenòmens socials. Estefanía argumenta que les raons econòmiques són imprescindibles per entendre la política, la cultura, l’esport, la tecnologia, etc… però també que aquestes no poden ser les úniques necessàries per entendre aquests fenòmens. A aquesta visió economicista dels fenòmens socials, tant típica de l’extrema esquerra europea, de la que parla Estefanía crec que cal tenir-la en compte quan llegim el llibre de Barro, que crec que té una visió extremadament economicista (si ve de la dreta nord-americana).

El primer capítol del llibre és un repàs quasi biogràfic, de diferents economistes (especialment de l’Escola de Chicago) amb qui Barro ha treballat i d’algunes de les seves teories. Així trobem il·lustres economistes com Milton Fiedman, Gary Becker, George Stigler, Robert Mundell, Bob Lucas, Larry Summers fins a estrelles del rock com Bono, esportistes com Joe DiMaggio o polítics com Al Gore i George Bush. En general aquest capítol, plegat d’anècdotes personals, no és de gaire interès teòric però sí que ens permet veure quina és la ideología i part de la trajectòria acadèmica de Barro, al mateix temps que podem endevinar certa obsessió (o fins i tot frustració) per l’obtenció del Premi Nobel. Tot i això és destacable la seva argumentació sobre la poca utilitat de l’abolició del deute extern (Jubilee 2000) per a intentar promocionar el creixement econòmic dels païssos més endeutats. Barro (seguint raonaments d’Easterly) considera que el problema no és nou i que abolir el deute mai s’ha convertit en un increment de les condicions de vida dels pobres, sinó més aviat, en nova capacitat d’endeutament i a més, que un país pot augmentar la seva reputació si fa front als seus pagaments. El més interessant és que Barro no s’oposa a la mesura sinó que diu que hi hauria altres mesures que donarien molt més bon resultat (p.e. millorar l’Estat de dret, drets de propietat, millorar el nivell educatiu, etc.), el mateix enfoc que dona alhora de valorar la campanya contra la SIDA a Àfrica i que considera poc eficient, ja que se salvarien més vides per dòlar per exemple lluitant contra la malària o la dissentaria.

El segon capítol comença amb la comparació de la discriminació econòmica (salarial) entre lletjos/guapos i la disriminació entre tontos/llestos i demostra que ambdues són igual d’injustes però que la primera es acceptada socialmente mentres que la segona no però que ambdues tenen explicacions econòmiques idèntiques. No pagar majors sous als més llestos (això és, als més productius) seria l’equivalent a no pagar sous més alts als més guapos (que també són més productius en algunes arees). Tot i això, diferents estudis mostren que a la pràctica els lletjos o grassos o baixos tendeixen a tenir pitjors sous i que per tant les polítiques gubernamentals per a la no descriminación estan aconseguint pocs èxits en aquest sentit, especialment en el “mercat de casaments”, on la dona ha sigut tradicionalment més discriminada fins i tot que en el mercat laboral. Finalment és brillant la seva observació de qui si la bellesa és un factor relatiu que tots siguem una mica més guapos no incrementarà la felicitat global (jo diria que això es podría explicar com a “inflació de bellesa”) mentres que si pot ser considerada una questió absoluta, potser el govern hauria de reduir les taxes o fins i tot subvencionar els tractaments de bellesa.

Seguidament passa a analitzar un estudi de Donohue i Levitt en el qual analitzen que la principal causa de disminució del crim als EUA ha sigut la legalització de l’abortament. Les dades de l’estudi semblen força sòlides i per un analisi més detallat es pot consultar el capítol 4 del llibre de Levitt i Dubner (2006) tot i això hom s’ha de preguntar si la variable no serà espúrea, és a dir, podríem pensar que com diu el mateix estudi és la reducció del nombre de joves pobres la causa real d’aquest descens i que la legalització de l’abortament hauria sigut el què ha permès que hi hagi menys joves pobres. En aquest sentit, és important fer notar que la veriable es espurea, ja que les mesures per continuar lluitant contra el crim no només s’hauria de permetre l’abortament sinó sobretot intentar reduir el nombre de joves pobres, podent utilitzar per tant un gran ventall de politiques socials per reduir el nombre de pobres joves i no simplement buscant gla disminució de joves. Per altra banda, des d’un punt de vista demogràfic sembla estrany que l’estudi no contempli que la reducció demogràfica serà compensada per l’arribada de nous immigrants (nous joves pobres) i que per tant els èxits actuals poden ser a curt plaç.

Finalment analitza altres temes més coneguts com la racionalitat econòmica de la legalització de les drogues, la poca utilitat de les proves d’accés a la universitat, la importància de la propietat intelectual per fomentar la innovació o les dificultats d’aplicar lleis anti-monopolístiques en sectors tant dinàmics com la informàtica (que potser també tindrien elements de monopoli natural) on els preus baixen constantment fruit de la innovació constantr.

El tercer capítol és un repàs de les polítiques macroaconòmiques de diferents països, especialment llatinoamericans, i s’enmarca en el diferents estudis sobre creixement que ha fet Barro. Comença amb una interessant explicació del procés de reunificació econòmica de les dues Alemanyes, en les que els preus i salaris es van equilibrar de forma forçada (influència governamental), la qual cosa no respon a la seva productivitat i ha acabat afectat a l’atur. Per tot això, Barro senyala que el govern hauria d’haver estat conscient de la la “Llei de ferro de la convergència” segons la qual una regió tendeix a “catch up” (equipararse) a una d’altre més rica a un ritme del 2-3% annual i no pot anar més ràpid. He intentat fer més recerca sobre aquesta Llei de ferro de la convergència, que crec sería molt interessant tenir en compte per a altres fenòmens com per exemple en el cas d’una possible reunificació de les dues corees. En aquest sentit, tenint en compte els mateixos arguments, la unificació de les dues corres sería molt més dolorosa econòmicament que les dues alemanyes, ja que el diferencial és 7 vegades superior i l’equiparació hauria de tardar més de 100 anys, amb tot el què podria significar això políticament.

A continuació repassa breument les relacions entre creixement econòmic i els condicionants “soft” (educació, salut, estat de dret, democràcia, igualtat, etc.), arribant a la conclusió que no hi ha correlació entre desigualtat i creixement en general, però en societats pobres reconeix que la igualtat pot ser un motor de creixement i també que, com diu la corba de Kuznet, aquesta tendeix a incrementar inicialment, per després reduirse a partir dels 2000$ per capita. Per altra banda, ens trobem amb la paradoxa que invertir en educació bàsica reduix la desigualtat i fer-ho en educació secundària i universitaria la incrementa, però és precisament aquesta última la que estimula més el creixement econòmic.
També analitza el paper de la democracia en la promoció del creixement econòmic, utilitzant l’exemple del Congo, tot mostrant que no és un factor tant rellevant com la promoció de la bona governança (drets de propietat, estat de dret, etc.) o la seguretat, i que no té gaire sentit intentar instaurar un règim democràtic en una societat que no arriba als 200$ per càpita. És més, trobem dictadures com les de Corea del Sud, Taiwan, Xina, Peru, Xile o Iran que han tingut creixements econòmics espectaculars i dictadures que han fet grans desastres (Corea del Nord, Congo, Filipines, etc.).
Tot i això, els seus arguments en aquest apartat queden curts davant estudis molt més seriosos realitzats per Sen, Easterly, Sachs o el propi Barro en altres publicacions, que contemplen altres obsevacions prou ineressants com per exemple que no s’ha donat mai una gran mortaldat per fam en un país democràtic (Sen) o que a partir dels 6000$ per càpita totes les societats del món tendeixen a anar convertint-se en més democràtiques (Sachs) o la tendència preocupant de que en les societats democràtiques les institucions econòmiques cada vegada són més autònomes de la pressió ciutadana (Estefanía). En certa mesura podríem criticar també la mateixa concepció de creixement econòmic com a limitada, ja que com argumenta Daniel Kaufmann (del Banc Mundial) per a què aquest creixement econòmic es converteixi en un desenvolupament social real cal que hi hagi certs avenços en les instituciones polítiques (bona governança).
Des del meu punt de vista una conclusió que em sembla que podria ser interessant sobre el debat entre democràcia i creixement econòmic és que en general les dictadures tenen una variança (una disparitat) molt més elevada que les democràcies en els seus creixements econòmics, una relació que segurament està també relacionada amb què la majoría de paisos democràtics són desenvolupats i per tant tenen pautes de creixement econòmic diferents.

L’anàlisi que fa de la crisi asiàtica no és el més encertat, potser per l’escas espai de temps en què es va realitzar, i sobretot si comparem amb altres analisis com el d’Stiglitz. Barro proposa, pel cas de Corea del Sud, un seguit de mesures per intentar evitar un fenòmen semblant de crisis financera com la de 1997: reforma bancària, reformes de mercat per a les chaebols i la dolarització. Sembla que Barro té la mateixa fórmula per a tots els mals, ja que aquest paquet de mesures són molt semblants a les que proposa també per a Rússia i, per la resta de paisos del sud-est asiàtic que van veure’s afectats per la crisis financera, sense tenir en compte les enormes diferències estructurals i de desenvolupament de les seves economies i potser per això les seves propostes van ser durament criticades per diferents economistes sudcoreans.
Segons Barro, en el cas de Corea del Sud, la reforma bancària hauria de permetre que bancs extrenjers entressin al mercat, la qual cosa permentria un menor control guvernamental i de les chaebols, augmentant l’eficiència i reduint els prestecs dolents, causa principal a la que Barro atribueix la crisis financera de 1997. Curiosament Stiglitz considera que la principal causa de la crisi van ser la liberalització dels comptes de capital, fruit de les polítiques del FMI, que van donar lloc a una situació de risc. També s’hauria d’evitar que les chaebols continuessin beneficiantse del fet de ser “massa grans com per a permetre que facin fallida”, finalment proposa la dolarització de l’economia. Les dues primeres mesures ataquen directament al que ha estat el model de “developmental state” (els tigres) i que tants èxits ha tingut a Asia, pel qual l’Estat ha estat qui ha dirigit les prioritats d’inversió (en sectors estratègics) a través d’una estreta relació amb el sector privat, que ha donat lloc a un model on, a diferència dels EUA o Europa, no hi ha una clara separació entre l’esfera pública i la privada, sinó que ambdues esferes s’interrelacionen de forma molt intensa en la búsqueda d’un objectiu comú a llarg plaç: el creixement econòmic. Sens dubte aquest model ha tingut, i manté, seriosos problemes com ha estat àmpliament estudiat sota el concepte de “crony capitalism”, tot i això, aquest sistema ha permès a Corea del Sud tenir uns índexs de creixement increibles durant un llarg període de temps i res fa pensar que un canvi radical de model fós positiu per aquesta economia, i menys tant sobtat i a curt plaç.
Per altra banda, la proposta de dolaritzar l’economía (que Barro recomana quasi com a panacea per a diferents païssos llatinoamericans i Rússia) hauria de tenir en compte que actualment el comerç entre Corea del Sud i Xina és superior al que té amb els EUA, per la qual cosa, si s’hagués d’adoptar una mesura semblant, seria més interessant adoptar el remimbi (que al seu torn té una paritat amb el dòlar i l’euro, amb petites fluctuacions), no el dòlar.
Però encara és més interessant veure què va acabar fent el govern sud-coreà per sortir de la crisi que ha tornat a rellençar el seu creixement econòmic. La mesura inicial va ser un increment del deute públic i, lluny de tancar els bancs, aquests van ser re-capitalitzats junt amb una crida a la població civil per a què estalviés i fins hi tot fes donassions a les finances públiques per a poder tornar el deute al FMI (part de la població va arribar a lliurar les seves joies al govern per tornar el deute), mesures que segurament són impensables en societats occidentals, però no en una societat confuciana com la coreana. Cert que hi van haver certes reformes bancàries, però la solució més important va ser la decisió d’acomular grans quantitats de divises (especialment dòlars) per a fer front possibles futures crisis monetaries, i el deute amb el FMI es va poder tornar amb tres anys en comptes dels 15 que tenia concedits. És més, com senyala Stiglitz, paísos com Malaysia o Xina no van fer cas de les recomanacions del FMI (semblants a les de Barro) i van acabar essent els païssos que van sortir abans de la crisi i en van patir menors conseqüències.
Precisament com a conseqüencia de la crisis asiàtica, i com destaca Barro, el paper del FMI encara va ser més qüestionat (Stiglitz o Estafanía tenen punts de vista molt més crítics amb el FMI), i han sigut precisament entre els estats asiàtics els més crítics. Primer perquè consideraben que el repartiment de vots en el si de l’organisme no reflectia l’increment del pes econòmic de diversos paisos asiàtics com Corea del Sud, Xina, India, etc… (també Brasil), etc. Així, de la mà de Japó és va proposar la creació d’un FMI asiàtic que va rebre el suport de diferents estats de la regió però que va fracassar pel veto d’EUA. Finalment, aquest any hem pogut veure com hi ha hagut una reforma que ha re-distribuit el pes de diferents Estats en l’organització, fent-lo més realista i reconieixent el creixent pes asiàtic, en detreniment especialment d’Europa. Tot i això, i com reconeixia el propi Rodrigo Rato a la reunió de Singapur d’aquest any, el FMI continua essent una organització que no pot fer front a tots els nous reptes dels mercats financers, com demostra la persistència i creixement dels desequilibris entre Estats Units i la Xina, un fenòmen que tothom té clar que no pot continuar així.

L’últim capítol, el més actual de tots, aborda inicialment els possibles efectes dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 las EUA i la nova “guerra contra el terror” de forma optimista (a diferència dels pronòstics de Esefanía, per exemple). Per veure la possible evolució d’un increment de la despesa militar en l’economia utilitza la comparativa amb la guerra de Vietnam calculant que això significarà entre un 1-2% del PIB nacional i que, com llavors, això no significarà pas una recessió econòmica. És més, argumenta que, tot i deixar clar que no és keynesià (Estefanía anomena aquestes polítiques “keynesianismo de derechas”), és normal que en casos de recessió econòmica o guerra i al 2001 els EUA teninien ambdues, hi hagi dèficit econòmic i pronostica que això significarà retallar les despeses en programes socials (educació, sanitat, etc.), una mesura que Barro considera encertada, conjuntament amb la privatització de la majoria de serveis públics i un increment de la despesa en seguretat i defensa.
En aquest sentit critica la tendència de la major part d’institucions (públiques i privades) de gastar tots aquells diners que tenen sense intentar tornar els diners que sobren als contribuents. Aquest fenòmen és realment molt general, fins i tot ho hem pogut veure en els pressupostos de la UAB, i potser es pot explicar per diferents causes: els managers els agrada tenir superàvit per a poder gastar, l’interès general en reducció d’impostos (contribucions) no aconsegueix traslladar-se ni efectar en l’interès parcial dels managers. Però també podríem trobar altres explicacions complementaries a les de Barro, com que el diner públic o recaptat per una institució sembla que no és de ningú i per tant és més fàcil de gastar, per altra banda les dinàmiques institucionals tendeixen a ser sempre incrementalistes. Finalment, és interessant detectar que ni Barro ni les institucions en general tendeixen a contemplar la possibilitat d’estalviar de cara al futur, un element que és molt important en el sector privat.
En quant a retallar impostos i despesa pública (política fiscal), Barro destaca els estudis d’Alesina i Perotti (del FMI) que demostren que la manera més efectiva de reforma fiscal és la reducció de la despesa pública (especialment en salaris públics i polítiques socials).

A continuació Barro passa a aplicar el seu Index de Miseria a les presidències dels diferents presidentes dels EUA. Segons aquest índex, que la inflació, atur i tipus d’interes creixein i el PIB no creixi per sobre la mitja és mostra d’una política econòmica negativa. El descobriment que fa Barro és que la primera presidència de Bush pare i la segona de Clinton són les que puntuen més positivament, tot i ser de partits diferents i tenir polítiques econòmiques també diferents. Tot i això hem de fer una crítica a aquest indicador, ja que el mateix Barro considera que també hi ha factors de “sort” que poden explicar el bon comportament de la economía més enllà de les mesures macroeconòmiques; hom diría que del què està parlant és de la cojontura o del cicle econòmic.

Finalment Barro aborda el tema del preu del petroli i a través d’un gràfic molt clar on es compara les diferents produccions i capacitats dels principals exportadors de petroli intenta desmitificar quins són aquells paisos que están realment compromesos en què els preus del petroli no puguin molt (els “amics” dels EUA). Així demostra paradox i provocadorament que són paisos com Aràbia Saudita, Kuwait o els Emirats Àrabs els que estan controlant les seves exportacions de petroli i així provocant pujades de preu, mentres que Iran, Venezuela o Líbia están al 100% de la seva capacitat i per tant realment compromesos en posar al merat tot el petroli disponible. És més, arriba a titllar el comportament dels primers com de criminal, ja que perjudica directament els interessos dels EUA així que “potser sería millor si la política petrolera dels EUA fós dirigida per departament de Justícia en comptes del d’Energia”.

BIBLIOGRAFIA

Barro, R. Nothing is Sacred, MIT Press, Cambridge, 2002
Easterly
Stiglitz, J. El malestar de la globalització, ed. Empúries, Barcelona, 2002
Estefanía, J. La cara oculta de la prosperidad, ed. Taurus, Madrid, 2003
Sachs
Sen, A. Development as Freedom, Anchor Books, New York, 1999
Sen, A. Poverty and Famines, Oxford University Press, 1981
Kaufman, D. i Kraay, A. Growth Without Governance, World Bank Working Paper, (Economía, Volume 3, Number 1), 2002
Levitt. S. i Dubner, S. Economia freaky. Ed. La Campana, Barcelona, 2006