Monthly Archives: June 2006

Who is responsible for the Cultural Revolution?

Beijing Review- By LII HAIBO

It’s appropriate to describe the Cultural Revolution as a civil war, a political earthquake, a power wrestling, a self-destruction, or a combination of all of these. It also basically holds water to conclude that what happened in China during 1966-76 was a humanitarian disaster. As is well known, it was Mao Zedong, China’s then paramount leader, who initiated and led what he called the unprecedented revolution, whose major goal was to clean up the enemies among the people and, especially, in the Communist Party and the government. Needless to say, the chief responsibility for that grave turmoil, which cost millions of lives, does indeed lie with Mao.

Nevertheless, that revolution was not merely a mistake made by one man. To a great extent, it was a huge mistake made by the whole nation. It was not only a personal tragedy, but also, and especially, a national one that was caused by the Chinese themselves. As a witness to the disturbance, I bet that without the active participation of thousands upon thousands of common people, that tragedy might not have been so miserable, the victims might not have been so numerous and the economic losses not so colossal. In other words, the Chinese nation as a whole is also responsible for that terrible tumult.

Today, few participants or witnesses would justify the movement, while 40 years ago the overwhelming majority of the Chinese population never challenged its principles and justness. Given Mao’s charisma and the omnipresent blind loyalty to him, given people’s naïveté in form but ignorance and stupidity in essence, that red storm seemed ineluctable. But, people might have made the storm mild, less horrible, and much less inhumane and destructive.

To put it in a nutshell, it’s always easier to blame Mao and his team for their wrongdoings than to study the social and cultural origins for the catastrophe and check ourselves. For all citizens, especially those who went through that political hurricane, self-reflection seems necessary and worthy.

LA CRISI NUCLEAR AMB L’IRAN

Un article d’avui de Noam Chomsky, que recorda la col·laboració que fa uns dies apareixia al blog-, entre els EEUU i l’Iran del Sha per a la creació de programes nuclears al país asiàtic.

L’ARTICLE DEL DIA

Hi ha mitjans per desactivar el conflicte amb Teheran, que no té una solució militar

NOAM Chomsky

No hi ha hagut mai tanta inquietud causada per la proliferació d’armes nuclears ni la urgència per aconseguir-ne l’eliminació. El fracàs a concretar aquest desarmament conduirà gairebé amb seguretat a nefastes conseqüències. Però, tot i que és amenaçant la crisi, hi ha mitjans per desactivar-la.

Un conflicte de gran envergadura sembla imminent amb l’Iran pels seus programes nuclears. Abans del 1979, quan el xa era en el poder, Washington va recolzar aquells programes. Però ara l’afirmació comuna és que l’Iran no té necessitat de poder nuclear i el que deu estar mirant de fer és fabricar armes atòmiques de manera clandestina. “Per a un dels productors més importants de petroli com l’Iran, l’energia atòmica és un malbaratament dels seus recursos”, va escriure Henry Kissinger a The Washington Post l’any passat.

No obstant, fa 30 anys, quan era secretari d’Estat de Gerald Ford, Kissinger va sostenir que la “introducció del poder nuclear beneficiarà les creixents necessitats de l’economia de l’Iran i li permetrà reservar part del petroli per a l’exportació o per a la conversió en productes petroquímics”.L’any passat, Dafna Linzer, del Washington Post, va preguntar a Kissinger sobre el seu canvi total d’opinió. Kissinger va respondre amb la seva habitual franquesa: “Ells eren en aquell moment un país aliat”. El 1976, l’Administració Ford “va donar suport als plans iranians per construir una indústria nuclear d’energia massiva, i també va treballar durament per tancar un negoci de milers de milions de dòlars que hauria donat a Teheran el control de grans quantitats de plutoni i urani enriquit, els dos carrils per a una bomba atòmica”, va escriure Linzer.

Els més alts planificadors del Govern de George W. Bush que ara denuncien aquests programes estaven llavors en llocs clau de la seguretat nacional: Dick Cheney, Donald Rumsfeld i Paul Wolfowitz. Segurament, els iranians no estan tan disposats com els occidentals a llançar la història a les escombraries. Ells saben que els Estats Units, juntament amb els seus aliats, han estat turmentant els iranians durant més de 50 anys, des del moment en què un cop militar dels Estats Units i la Gran Bretanya va enderrocar el Govern parlamentari i hi va instal.lar el xa, que va governar el país amb mà de ferro fins que un aixecament popular el va expulsar, el 1979.

DESPRÉS, EL Govern de Ronald Reagan va recolzar la invasió de l’Iran per part de Saddam Hussein, proporcionant-li ajuda militar i d’un altre tipus, que el va ajudar en la matança de centenars de milers d’iranians (i també de kurds iraquians). Després van venir les dures sancions del president Bill Clinton, seguides per les amenaces de Bush d’atacar l’Iran violant la Carta de l’ONU.

El mes passat, el Govern de Bush va acceptar amb condicions unir-se als seus aliats europeus per a les converses directes amb l’Iran, però va rebutjar retirar l’amenaça d’un atac, convertint en virtualment sense sentit qualsevol oferta de negociació que es faci, ja que es formula a punta de pistola. La història recent aporta raons addicionals per mostrar escepticisme per les intencions de Washington.

El maig del 2003, segons Flynt Leverett, que llavors era alt funcionari del Consell Nacional de Seguretat de l’Administració Bush, el Govern reformista de Mohammad Khatami va proposar “un calendari per a un procés diplomàtic destinat a resoldre sobre bases molt àmplies totes les diferències bilaterals entre els Estats Units i l’Iran”. En la proposta s’hi incloïen discussions sobre “armes de destrucció massiva, una solució binacional al voltant del conflicte israeliano-palestí, el futur de l’organització Hezbol.là, del Líban, i la cooperació amb l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica”, segons va informar el mes passat el Financial Times. Washington ho va rebutjar i va reprendre el diplomàtic suís que va transmetre l’oferta.

Un any més tard, la Unió Europea i l’Iran van arribar a un acord: l’Iran suspendria temporalment l’enriquiment d’urani i, a canvi, Europa li donaria seguretats que els Estats Units i Israel no atacarien l’Iran. Sota la pressió dels Estats Units, Europa va fer marxa enrere i l’Iran va reprendre el seu procés d’enriquiment.

Els programes nuclears iranians, almenys pel que se sap fins a aquest moment, acaten l’article 4t del Tractat de No-Proliferació Nuclear, que garanteix als estats que no tenen armes nuclears el dret a produir combustible per a energia nuclear.

EL 2003, Mohammad Al- Baradei, cap de l’AIEA, va fer una proposta raonable: que tota la producció del material que es pogués destinar a les armes es mantindria sota control internacional, amb “garanties que els usuaris potencials podran obtenir els seus subministraments”. Fins a la data, la proposta d’Al-Baradei ha estat acceptada, tinc entès, per un sol Estat, l’Iran. Hi ha maneres de mitigar i probablement d’acabar amb aquestes crisis. La primera cosa és acabar amb les molt creïbles amenaces dels Estats Units i Israel. Un segon pas seria que els EUA acceptessin la proposta d’Al-Baradei o una cosa semblant.

Un tercer pas seria complir el citat article 4t, que obliga els estats que tenen armes atòmiques a fer esforços per eliminar-les. Iniciatives similars mitigarien la crisi amb l’Iran, que s’està acostant. Per sobre de tot, és important prestar atenció a les paraules d’Al-Baradei: “No hi ha una solució militar per a aquesta situació. Resulta inconcebible pensar-hi. L’única solució duradora és una solució negociada”. I està al nostre abast.

*Professor de Lingüística de l’Institut Tecnològic de Massachusetts i autor del llibre Failed States: The abuse of Power and the Assault on Democracy.©Distribuït per The New York Times Syndicate.

Income gap in Japan?

The rising sun leaves some Japanese in the shade
Jun 15th 2006 TOKYOFrom The Economist print edition
An emotional debate about those untouched by the economic recovery
IN A country that very nearly defines itself by its egalitarianism, an anguished debate in parliament, in newspaper columns and on television shows has gathered pace this year about Japan’s widening gap between the haves and have-nots. Arch-conservatives and left-wingers alike blame the income gap not just on globalisation clobbering the unskilled, but on the structural reforms and deregulation championed by the prime minister, Junichiro Koizumi, and his Liberal Democratic Party (LDP). Over the past few years, the critics charge, companies that once protected their workers have been able more easily to sack them, or redesignate them as “non-regular” staff, who come cheaper. Young adults, even graduates, have suffered in particular, many unable to get full-time work or any work at all.
And as the poor have got poorer, so the rich have multiplied. This year, two entrepreneurs now under arrest for market manipulation and insider dealing—Takafumi Horie, the brash young former boss of livedoor, an acquisitive internet company, and Yoshiaki Murakami, an ex-bureaucrat who turned shareholder activist and corporate raider—have become emblematic of Japan’s growing disparities. Commentators seem less offended by their alleged flouting of securities laws than by their drive for profits.

Motonari Otsuru, the senior Tokyo prosecutor investigating them, is explicit. In a speech before the arrests he said: “We cannot let this become a society where people who sweat from their labour, or who want to work but can’t because of restructuring, can be taken advantage of.” The admission on June 13th by the central-bank governor, Toshihiko Fukui, that he was an early investor in the Murakami Fund (see article) appears to be further proof of the conspiracy of the rich against the poor.
With the income gap a big topic in the race to succeed Mr Koizumi as prime minister this September, it is worth taking a closer look. Statistical problems always guarantee that the income gap, in any country, is contested ground. Even so, no matter which data are used, the trend looks the same: income inequality in Japan has risen since the early 1980s. The first chart below, using one trusted series, shows the Gini coefficient, a measure of income inequality where 0 represents equal pay for all households while 1 would represent perfect inequality—a single household taking all income. Work by Toshiaki Tachibanaki, an economics professor at Kyoto University, puts Japan behind only the United States, Britain and Italy in income inequality among the big rich economies. It once boasted Scandinavian levels of equality.
Yet a closer look at the reasons behind the rise in inequality reassures somewhat. Fumio Ohtake, at Osaka University, notes that income distribution by age of household head has remained constant. In other words, the rise in the Gini coefficient can mostly be explained as a statistical outcome of Japan’s rapidly ageing population. Older people tend to have the widest income disparity, since while some people retire to live on modest pensions, more senior managers get hefty pay rises in the last years of their working life, with pensions afterwards to match. An ageing population therefore scores higher on overall measures of inequality.
This effect counts for much more than any income gap among the young. All the same, that gap has grown among those under 30, according to a 2004 survey. This is probably due to an increase in the number of unemployed and those in part-time work. Between 1990 and 2005, the number of “non-regular” workers—ie, those on lower pay with neither full-time contracts nor benefits—rose from less than one-fifth to nearly one-third of the workforce, hitting the young (and working women) disproportionately.
Labour flexibility did much to help Japanese companies escape from piles of debt over the past decade, and partly as a consequence they are now making record profits. They are, indeed, busy hiring workers again, and more full-time ones than part-time. Furthermore, the recovery is spreading to the regions: in April the number of jobless fell by 260,000 from a year earlier, the fifth monthly fall in a row. Graduating students are finding work more easily than in previous years. Recruit, an employment agency, said in a recent survey that in the latest recruiting season, over 60% of students turned down their first job offer. Among the young, higher employment should start to reduce inequality.
The inequality debate will continue, however. Even though Mr Koizumi’s most conspicuous reform—privatisation of the postal savings bank—has yet to lead to a single sacking, Japanese often equate deregulation with inequality. Take the taxi industry, for example, which has been opened up. Critics say there has been a fall in pay among drivers since deregulation, yet Mr Ohtake points out that the number of drivers has leapt, thereby reducing inequality. The rise in “non-regular” workers in Japan may in fact have narrowed the income gap, because the alternative was probably unemployment. But people do not see it that way.
Even so, hard choices lie ahead. The growing inequality among the old will be passed on when their children inherit their wealth. If Japan really does care about equality, then a debate about redistribution is on the cards.
More pressing is what to do about the unskilled young who will struggle to find full-time work despite the recovery. Their plight is magnified in Japan by an employment system that still emphasises recruitment directly after school or college: by 30, a part-time worker will find it increasingly hard ever to find a full-time job. Better policy is needed, says Mr Tachibanaki, if a Japanese underclass of the underprivileged, however tiny in comparison to America or Britain, is not to emerge.

Invertir en BRICS…

Ja suposo que l’heu rebut però m’ha semblat interessant arxivar-lo al blog…

Los fondos que invierten en BIRCS caen un 9,4%

Los BRIC, los fondos que invierten en Brasil, Rusia, India y China, han sufrido de primera mano el castigo a los mercados emergentes de las últimas semanas. En tres meses su rentabilidad ha caído un 9,4% de media. Sin embargo, el descenso es menor al sufrido por las Bolsas emergentes.


Miguel Rodríguez / MADRID (27-06-2006)

El término BRIC fue acuñado por la mesa de renta variable de Goldman Sachs para referirse a un grupo de economías emergentes con un extraordinario potencial de crecimiento. BRIC obedece a las iniciales de Brasil, Rusia, India y China; cuatro países emergentes, pero cada uno con su peculiaridad.

Los productos BRIC se han puesto de moda y son cada vez más las entidades que apuestan por el lanzamiento de fondos que invierten en estos mercados, y las compañías que lanzan índices que replican las Bolsas de aquellos países. El último, un índice de Standard and Poor’s denominado BRIC 40.

Pero el enorme potencial de las economías BRIC no quita para que sus mercados sean extraordinariamente volátiles y su prima de riesgo superior a la de las Bolsas de países desarrollados.

El último desplome de los mercados mundiales, que se cebó especialmente en los emergentes, no ha pasado desapercibido a las carteras de los fondos BRIC, cuyas rentabilidades se han visto negativamente afectadas. En los últimos tres meses, los fondos BRIC a la venta en España han perdido de media un 9,4%, según datos de la compañías de análisis de fondos Morningstar.

Los BRIC a la venta en España no llegan a la decena y sus rentabilidades desde finales de marzo son dispares, desde el 11,6% que pierde el SCH Selección BRICT, del Santander, que incluye a Turquía, al 0,5% que gana en ese periodo el Bankinter BRIC Plus Garantizado.


El BRIC del Santander está ya entre los 300 mayores fondos de España

La caída es notablemente inferior, en todos los casos, a la que han sufrido de manera individual los mercados en que invierten estos fondos. Entre el máximo del 9 de mayo y el mínimo del 13 de junio, las Bolsas de Rusia e India han perdido cerca de un 30%. Brasil ha retrocedido un 22% y China un 16%. De media, tomando el índice MSCI BRIC, la caída asciende al 28,5%.

‘Los descensos se han producido porque cuando comienza la incertidumbre lo primero que se vende es lo más exótico y aquello en lo que más plusvalías se tienen’, explica José María Luna, analista de Profim, compañía de asesoramiento de inversiones. ‘El dinero ha entrado de manera brutal en estos países. El problema de los fondos BRIC es que se han vendido como churros. Es necesario explicar muy bien los riesgos porque son muy volátiles’.

Luna recomienda invertir no más del 5% de una cartera agresiva en estos fondos. En España, el producto más antiguo es el Santander BRICT, un fondo que ha tenido un éxito enorme. Desde su constitución en diciembre de 2004 ha recibido suscripciones netas por valor de 170,48 millones de euros. Según datos de Inverco, la asociación de instituciones de inversión colectiva, su patrimonio asciende a 229,17 millones de euros, con datos a 31 de diciembre. Este volumen lo sitúa entre los 300 fondos españoles de mayor tamaño, de un universo de unos 2.000 productos.

‘Es una forma bastante fácil de vender fondos, porque los países en cuestión tienen un enorme potencial’, explica Jaime Pérez Maura, analista de Allfunds Bank. ‘Pero son peligrosos por que el inversor extranjero es muy sensible a estos mercados.’ El último desplome se ha llevado por delante un 25% del patrimonio de los fondos que invierten en mercados emergentes, según Emerging Portfolio Fund Research.

China’s new backyard?

While the US focuses on its expansive “war on terror,” Chinese trade in Southeast Asia grows rapidly, jumping by 20 percent in 2005, more than twice the US rate. Rather than disdain other Asian cultures, China reaches out to overseas ethnic Chinese to celebrate a mutual heritage. The nation’s influence is revealed by Thailand’s increasing exports to China, Manila museums celebrating Chinese-Filipino heritage and China’s status as the largest single trading partner with South Korea. Beijing’s diplomacy to Asia can be summed up in one reassuring sentence, according to journalist Tyler Marshall: “Let’s get rich together.” He suggests that the US is negligent about its relationship with countries of Southeast Asia, with US officials delaying trips and missing meetings. So far, neither the US or China have forced conflicting political demands on any country. But with its reputation for inattention, the US could quickly lose economic and political leverage in a vital region and, Marshall cautions that China could step in as replacement, more by default than design. – YaleGlobal

Tres ARI sobre la National Security Strategy 2006

Em quedo amb l’afirmació de que els neoconservadors són els idealistes… no deixa de ser interessant, que els conservadors siguin avui en dia, els que defensen plantejaments idealistes, i que siguin els progressistes els que es vegin obligats a aportar realisme als debats…

… suposo que en aquest món que vivim, la transformació de la societat és inapel·lable. Potser la utopia avui, és que tot es mantingui com sempre!

Tres ARI sobre la National Security Strategy 2006

El pasado mes de marzo la Casa Blanca presentó la Estrategia de Seguridad Nacional (National Security Strategy), que recoge las líneas maestras de la política exterior estadounidense en los próximos años.

Ésta es la primera revisión de la doctrina de seguridad nacional presentada en 2002, tras los ataques del 11-S, que situó la lucha contra el terrorismo internacional en el centro indiscutible de atención, como objetivo prioritario de la acción exterior de la Administración Bush.

Ante las importantes implicaciones del documento para la seguridad internacional, el Instituto Elcano acaba de publicar en su Web tres ARI que lo analizan desde diferentes puntos de vista: en primer lugar, el investigador principal de Estados Unidos y Diálogo Transatlántico

Soeren Kern, hace un análisis teórico del documento afirmando que la versión revisada, aunque ideológicamente continuista respecto a la de 2002, “intenta combinar el idealismo de los neoconservadores con el pragmatismo de los realistas”; el resultado es la adopción de un nuevo paradigma, el neorrealismo.

Isidro Sepúlveda, Director del Instituto Universitario General Gutiérrez Mellado, repasa las formas que ha adoptado la Iniciativa de Defensa Estratégica desde sus orígenes en la Guerra Fría, mostrándose muy crítico al considerar que ésta fue retomada en los noventa en “circunstancias y con un escenario internacional muy diferente para los que originalmente fue creado”. Por último, el profesor del mismo Instituto, Félix Arteaga, insiste en la necesidad de evaluar la Estrategia no sólo en base a su contenido, sino a los resultados, a la vez que hace una lectura del documento en clave española.

Los ARI están disponibles en:

Soeren Kern
<a href=””>¿Dónde están los neocons? (ARI)

Isidro Sepúlveda
“>Promesa o peligro: la materialización de la Iniciativa de Defensa Estratégica (ARI)

Félix Arteaga
<a href=””>La Estrategia de Seguridad Nacional de Estados Unidos de 2006 (ARI)

Materiales de interés (una secció molt i molt recomenable!)

<a href=”National Security Strategy 2006 (en inglés)

<a href=””>Estrategia de Seguridad Nacional 2006 (resumen en español)

<a href=””>National Security Strategy 2002 (en inglés)

Andijan masacre v 2.0

Last year spring massacre in Andijan (Uzbekistan), causing more than 700 deaths, was widely condemned by the western world. A new video realised by the uzbek government is trying to give us a new look to it… The video, 70 minutes long, it’s not only propaganda and can be downloaded Carnegie Endowement with the whole story in NYTimes. Other related videos already seen here.