Ciència i progrés.

Voldria suggerir la lectura d’un llibre força interessant. Es tracta de l’obra de John Gray “Contra el progreso y otras ilusiones” (Against Progress and Other Illusions”).
Pels qui no hagueu tingut la oportunitat de llegir a Gray és sens dubte un dels pensadors més brillants del panorama intel·lectual.

Després de “falso amanecer”, en aquesta ocasió ens fa pensar sobre la relació entre ciència i progrés i versa una crítica demolidora contra el que ell denomina “humanisme laic” La seva tesi principal és que des dels primers pensadors de la Il·lustració , els savis europeus –per ell neocristians missioners d’un nou evangeli pagà- s’han avesat a repetir el missatge que la ciència implica necessàriament progrés; i que el progrés és la creença en què la vida humana millora a mesura que augmenta el coneixement.

Però en canvi, ell creu que per bé que el coneixement científic alimenta la innovació tècnica, en la ètica i la política, el progrés, els avenços, no són acumulatius. Ans al contrari, “la vida humana pot convertir-se en més salvatge, més irracional a mesura que s’acceleren els avenços científics”. Vaja un retorn a Hobbes irremeiable (si Locke i Kant aixequessin el cap,..)

Sinó considereu el que està passant a Iraq.

Els neocons , en qualitat de missioners del progrés, aspiren a crear un sistema internacional basat en els seus dogmes, encara que això impliqui l’ús de la ciència per a aniquilar molts milers de persones. (us recomano la revista “The National Interest”on podreu llegir a aquests neocons com en Irving Kristol i la seva troup)

Com diu en Gray “la fe en el progrés és el Prozac de les classes pensants.” Que Déu ens agafi confessats.

Lluc López i Vidal

RSS feeds